I ara què?

Quin és el discurs que li queda a l’esteticista perquè la gent vinguí a la cabina a fer-se un tractament de bellesa?

-Vine, que t’aprimaré i podràs tenir la silueta de quan erets més jove…?

-Tens arrugues? Vine, que te les traurem…

-Tens pèls?, vine que te’ls arrancarem i si vols, els traurem per sempre, és més car, però…val la pena…

-Vine, entra a comprar l’últim pinta-llavis, pinta-ungles, pinta-el-que-vulguis per anar a la moda?

-Mima’t, que t’ho mereixes, que si no ho fas tu, qui ho farà per tu?

-Fes-te un tractament anti-estrés, que treballes molt i vas cansat/cansada

-…?

No, aquest diàleg ja no ens serveix perquè els temps són uns altres. Així és que hem d’anar més enllà, més enllà de les nostres pròpies necessitats.

Què necessita ara la gent? Necessiten estar tranquils i que això no els hi costi gaires diners, però es que des de quan el benestar, la tranquil·litat, l’equilibri ha de ser una cosa cara? O que costi diners?

Veiem el nou diàleg que tenim que transmetre.

És Important per les persones que es sentin bé amb si mateixes, amb les seves condicions, això doncs, no ens queda altre remei que recuperar les coses bones que té cadascú i fer-les valdre.

Durant massa temps, ens hem cregut que per sentir-nos bé, hem d’anar a allò que no tenim: una edat que ja ha passat, una estructura que no és la nostra, uns cabells que no ens agraden, uns pèls que ens fan nosa, una silueta que no ens correspon...i tot això qui ha dit que ha de ser així?

Ara ens posem dintre de la pell de cadascú i pensem només amb allò que SI que tenim: Salut? Fills? Feina? Temps? Què és allò que TENIM i no valorem?  Tenim anys? Millor, més experiència, tenint en compte que l’experiència ens fa més savis... Tenim fills? Escoltem-los, de ben segur tenen coses interessants que dir encara que no sigui el que nosaltres voldríem si els hi donem permís per dir i els escoltem, veurem que les coses canvien, i que allò que per nosaltres era una base important, ara n’és una altra.

Les estructures que mantenien la nostra societat i que a nosaltres ens donaven seguretat – família, economia, religió, política...- s’han desfet, aquestes estructures ja no serveixen, estan desfasades, han caigut. I doncs ara què ens queda?

Pot ser l’auto aprenentatge? Hem de re-aprendre que ara  l’únic que tenim és el present –ens agradi o no- hem de recordar que és important aturar-nos una mica i gaudir del que sí tenim, el silenci, importantissim en el mon de bojos on vivim. Buscar el silenci extern i aprendre a trobar el silenci intern. Ensumar les olors de la vida, l’olor del mar, d’una flor, de la terra humida, ensumar uns cabells, la nit, o la roba neta... això ens fa sentir bé!

Sentir el cos viu, caminar sentint cada petjada, els muscles de les cames, el batec del cor, l’aire a la cara. Ballar sense pensar si ho fem bé o no...qui diu que no ballem bé? Sentir la música des de dintre i deixar que el cos respongui a aquest estímul ...també ens fa sentir vius, ens activa les endorfines que tan bé ens fan sentir.

Tocar, tocar la suavitat d’una pell, les fulles d’un llibre, la textura de la sorra, tocar el vellut d’aquell coixí que ni tan sols el tenim en compte...

Fer les coses que ens omplen per dintre, no caiguem en el parany de vendre allò que no som i que no ens encaixa.

El diàleg amb els nostres clients ha de basar-se amb el seu sentir-se bé, recuperar-se, tornar a sentir-se bé dintre de la seva pell, cadascun amb el que es i cadascú amb el que te i no pretenguem vendre’ls fum, que no el necessiten.

Beti Martí